El nou Canal 33

Bones noticies. Han tret
els esports del Canal 33 i la Corpo
ha creat Esports 3. Dilluns ja no haurem de veure les imatges dels interessantíssims
partits de la segona regional de futbol. Com a resultat avui al arribar a casa
he vist un tros del concert del grup Traballo, fent una bonica versió del
Carnaval de Lanz.  Sembla que s’ha acabat
veure Rodasons a hores intempestives. Ahir, la borratxera de futbol es convertí
en un documental de Thalassa. Enhorabona als responsables d’aquesta decisió.  


Parlant de música, no us
perdeu això:

http://www.myspace.com/escudelladebacalla

😉



Comentaris tancats a El nou Canal 33

Castells


 

Un reconeixement avui per les colles castelleres.
Enhorabona als verds de Vilafranca per domar l’indomable. Al
capgrossos per entrar al club dels grans i de les gammes extres. Als
Minyons de Terrassa que diumenge passat, a la Plaça del Vi de
Girona, em van fer sentir la pell de gallina i la catarsis
col·lectiva després d’una bonica torre de 9 “folrada i
emmanillada”. Però la màxima felicitació la mereixen totes
aquelles castelleres i castellers de totes les colles (grans,
mitjanes i petites) que setmana darrera setmana inverteixen el seu
valuós temps lliure per portar castells arreu de las places de les
nostres vil·les i barris.

Amunt capgrossos!



Comentaris tancats a Castells

La Castanyada

 

Avui he passat la tarda celebrant la castanyada en
un centre ocupacional per adults. Hem saltat, ballat i rigut. La
castanyada es una bonica festivitat d’origen funerari. Com és costum
en les tradicions catalanes, la festivitat porta associada una
important component gastronòmica (panellets, moniatos i moscatell) i
lúdica (a partir d’històries inversemblants o llegendes
esotèriques). El que em costa d’entendre és perquè ara cal
disfressar-nos i canviar el nom a la festivitat. Diuen que això es
cosmopolitisme i globalització, però tal com explica molt bé en
Jordi Sebastià en el seu llibre El parany cosmopolita (Afers, 2004), aquest procés
no és més que una forma de totalitarisme per avançar cap a una
societat més occidentalitzada i uniforme. Bé, si menjar moniatos i
castanyes no us convenç, i escoltar històries de bruixots no creieu que no us deixarà dormir,
abans d’anar a celebrar el Halloween a un parc temàtic o buidar
carabasses a casa podeu anar a Fires de Girona, a la fira del Codony a
Tremp, o per aquells romàntics dels instruments musicals, la Festa
del Flabiol a Arbúcies. Apa, vigileu amb els panellets, que porten
molt de sucre!



Comentaris tancats a La Castanyada

Nosaltres decidim

  

Res, que avui no podré estar amb totes
i tots vosaltres. Tanmateix porto tot el dia pensant-hi, donant-hi
voltes i explicant-li al meu company de feina i de viatge (som a
Shangai) quin significat té aquesta sentència del tribunal
constitucional. Bé, almenys el significat que jo li en dono. Amb el temps cada cop em resulta més fàcil explicar l’horitzó que voldria
pel meu país. Cada dia tinc més arguments.

Un detall: a Shangai aquest any es
celebra l’exposició universal. Espanya té un gran pavelló, jo
diria que més gran que els Estats Units, Alemanya o Holanda. Sembla
ser que la crisi no l’han tingut en compte o saben bé qui paga tot
això.

Foto: T.O.

Comentaris tancats a Nosaltres decidim

Abominable Crim de l’Alsina Graells

L’Abominable Crim de
l’Alsina Graells ens farà passar una bona estona. En Pep Coll
desgrana una història amb intriga, humor i final inesperat. Genial
com es descriuen les relacions, podríem dir “per conveniència”
entre els investigadors de l’abominable crim: un mosso d’esquadra amb
aspiracions i un Guarda Civil amb nostàlgia de temps passats.
Arribats aquest punt vull reconèixer la feina de l’editorial La
butxaca que està posant a l’abast multitud de títols de la
literatura catalana i universal sense que al comprar-los ens hi
deixem un ronyo.

Comentaris tancats a Abominable Crim de l’Alsina Graells

Com un puny

 

Quan tu te’n vas al teu país d’Itàlia

i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se’m torna el lloc d’un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m’aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix

 

Els versos més bells en català. Més sentits, sincers. Tan fàcils de dir, tan simples de construcció com profunds de significat. El passat 25 de Març, Raimon (Xàtiva, 1940) recità Com un Puny a l’Auditori. Em va fer posarla pell de gallina. Ell, amb un trio de cordà i un vent, desgranà el seu repertori. A ell li agraeixo que m’apropi a il·lustres poetes catalans d’una forma tan i tan bonica. I a ell que escrigui aquestes cançons a vegades tan vitals i necessàries. Aquests dies no puc deixar d’escoltar-la.

Comentaris tancats a Com un puny

La bolangera

 

Un, dos, tres, i: 

Piri-pi-ri pipi piri pipipipi-ri Piri-pi-ri pipi piri pipipipi-ri

Piri-piri riri-riri, Piri-piri riri-rire, Piri-piri riri-riri, Piri-piri riri rirí

Ara la flauta sola…

Piri-pi-ri pipi piri pipipipi-ri Piri-pi-ri pipi piri pipipipi-ri

Piri-piri riri-riri, Piri-piri riri-rire, Piri-piri riri-riri, Piri-piri riri rirí

… i quina cançó tant deliciosa. 

Comentaris tancats a La bolangera

Igual que el pi aprop de la ribera

Igual que el pi
aprop de la ribera

Avui aniré a dormir
amb un regust amarg, per no dir, de mala llet. El motiu: acabo de veure les
imatges de les càrregues policials a les manifestacions dels estudiants a Barcelona: al
mati, tarda i nit. Sembla que n’hi havia per tothom. I a sobre he llegit que el
jove dels Ferrocarrils no entrarà a la presó per agredir una immigrant. Una
bestiesa si es compara amb altres joves catalans, bascos (i segur que
també d’altres llocs) que els esperen anys de presó abans de pasar per
l’Audiència Nacional per penjar un cartell o cremar una bandera. Aniria a
dormir pensant que demà serà diferent, però no serà així… i a sobre hauré de
llegir les declaracions del Conseller d’Interior. Uf!

Un record per en
Xesco Boix, que vaig tenir l’ocasió de escoltar-lo una vegada quan era petit.
Lletrista del “no serem moguts igual que el pi aprop de la ribera”.

Au!

1 comentari

A casa d’en Raimon Panikkar

El mes passat, amb un
amic i company de feina, vàrem acostar-nos a Tavertet (Osona) amb
l’objectiu de visitar i conèixer en persona el filòsof i teòleg
Raimon
Panikkar
(Barcelona, 1918). Viu en una masia just al
capdamunt del penya-segat que cau a l’embassament de Sau, amb unes
vistes espectaculars de les Guilleries. Ens rebé a la seva
biblioteca. Encara que de fet tota la casa és com una biblioteca
gegant, ja que a qualsevol racó hi ha una lleixa plena de llibres en
alguna de les més de 10 llengües que parla (entre elles el llatí,
grec clàssic o sànscrit). Durant més d’una hora de conversa ens
exposà el seu punt de vista sobre la crisi econòmica i moral (molt
més important), el sentit de la vida i la felicitat. També ens
explicà anècdotes sobre la seva vida nòmada que l’ha portat a
viure, per exemple, entre l’Índia i els Estats Units alhora, o el
fet de practicar tres religions (hinduisme, budisme i cristianisme).
S’encuriosí per la nostra feina en el camp de l’enginyeria
marina, i com a bon metafísic, l’impactaven les nostres
explicacions sobre el mar. Tal i com transmet en la seva obra ens va
dir que utilitzéssim els tres ulls del
coneixement (el sensorial, el racional i el
místic) en la nostra investigació. La sensació que tens en
sentir-lo parlar és que estàs davant d’una persona excepcional.
Com diu ell, una persona de sis mil anys d’edat, perquè en
Panikkar se sent hereu de tot allò que ha succeït en el transcurs
dels anys
.

Panikkar
parla sobre el diàleg intercultural i intereligiós, de
l
a capacitat d’entendre la subjectivitat de la raó per
combatre l’autointerpretació. Avui, quan he vist per la televisió
l’exercit israelià entrant a Gaza he recordat les seves
explicacions.

Comentaris tancats a A casa d’en Raimon Panikkar

Sense diners

El diumenge passat
vaig dur el meu acordió a arreglar. Tenia un petit problema a la vàlvula que
feia que la manxa perdés aire. Varem estar un parell d’hores amb una luthier de
Matadepera per poder arreglar-ho. A l’hora de marxar la Montserrat no volia cobrar-me
res. I és clar, jo no estava disposat a marxar sense pagar. Així que se’m va
ocórrer donar-li una bosseta de fredolics (també coneguts com “negritos”) que havia
anat a buscar amb els meus pares el dissabte al matí a un bosc d’Urús.
Realment, em vaig sentir molt satisfet de no fer servir diners. Crec, que
seriem tant feliços sense haver d’utilitzar diners.  En fi, un estil de vida que seria menys
esclavitzant, consumista i dependent de lo monetari.

Comentaris tancats a Sense diners