Sobre feines

Una de les coses
que m’agrada fer quan surt l’ocasió es compartir una dia de feina amb la gent
més pròxima. Fins ara he fet, més aviat he “acompanyat”, de monitor en un
centre d’ocupació per a discapacitats psíquics (un bany de masses a la primera
nota!), també tinc algunes nocions de fusteria gràcies a l’Ivan i he acompanyant
a un animador infantil (redéu com pesen el bafles!). En una tarda aprens moltes
coses a part de conèixer millor a la gent que t’envolta. Em queda ser per un
dia: monitor de menjador, pintor, fuster col·locador de parquet, cap d’obra,
jardiner, tècnic de canons de neu artificial, tècnic de màquines industrials en
una fàbrica, modelitzador meteorològic, monitor d’esquí (això potser ho podria
considerar com a fet), un cuiner exquisit, anar a uns jocs olímpics i guanyar
una medalla (per cert, molta sort a Pequín!), ser un expert en calderes de
biomassa, director d’obra, geògrafa sobre grups d’edat, cantautor amb molta
projecció, sindicalista, fer enquestes sobre els transports públics (ànims
camarada!), tècnic d’aparells de mesures oceanogràfiques, analitzador d’otòlits
(són uns ossos petits que tenen el peixos i que serveixen per determinar-ne
l’edat), vendre viatges, analitzar dades de la Ria de Vigo (izan bihotz!), ensenyar
informàtica a la gent gran, futura fotògrafa, mirar que duen a la panxa les
anxoves, ajudar a la gent a fer una petita empresa,… i segur que me’n deixo molts.



1 comentari

Per les Antilles

Després de passar 10 dies en un veler de 9 metres navegant per les
Antilles (Indies Occidentals) he aprés algunes coses:

        
Rebuscar per el mini camarot és
sinònim a mareig i posterior vomitada en la coberta.

        
Netejar la coberta del veler després
de vomitar.

        
Mirar l’ancla si està ben falcada

        Sant Vicente i las Granadines, per
una banda, Les Granadines i Grenada per l’altre, són dos països diferents. De
fet, crec que hi han illetes (com la de la foto) que no se sap massa bé de qui
són.

        
Conviure en un espai reduït amb cinc
persones. Això t’ajuda a conèixer la teva capacitat de convivència.

        
Cuinar una bonítol acabat de
pescar amb un rapala.

        
Terminologia varia (que ja no
recordo el significat): cenyir, gènova, rolar,…

        
Tocar ritmes caribenys amb un
trombó de bares, una trompeta i una conga.

        
Navegar de nit relaxa.

        
La canya de sucre és dolça.

        
Que agafar llagostes amb les mans
és díficil.

     i més i més coses…

 

PD : he posat un fotografia dels meus
peus en un moment de descans.



3s comentaris

15 anys sense Guillem

 

Demà recordarem l’assassinat
d’en Guillem Agulló per mans d’uns nazis. El que no enten
c
com avui en dia continuen
actuant grups feixistes amb total impunitat. Quedava sense alè al
llegir la
noticia sobre uns nazis que van marcar la cara amb una navalla a un
jove de Castelló. Una mes de les 600 agressions comptabilitzades i de
caire feixista
que s’han produït durant el darrer any (Informe de la Xarxa Europea
d’Informació
sobre el Racisme i la
Xenofòbia) només al País Valencià. El mateix assassí d’en Guillem
Agulló es va presentar no fa gaire a unes eleccions. I després alguns
tenen la
vergonya d’explicar-nos histories i fer una Llei de partits.

Fa poc embargaven
sous i cotxes a uns altres joves després de declarar a l’Audiència Nacional per
cremar una fotografia d’un monarca.

Algú em pot dir que
passa en aquest pais? Involució es defineix com conjunt de modificacions regressives naturals
o per alteracions que s’esdevenen.

Guillem Agulló, Ni oblit ni Perdó.

Avui no tinc res més a dir.



1 comentari

Consumir per Nadal

Avui hem toca anar a comprar els regals de Nadal. Compartiré aquesta tarda amb milers de persones descontrolades amb l’objectiu de comprar coses no necessàries i de forma massiva a canvi de diners. Tinc la sensació que els regals han passat a ser el centre de les festes nadalenques per davant del retrobament familiar. A part d’evitar comprar coses inútils, intentaré no trepitjar les grans superfícies i buscar pel petit comerç del centre de Barcelona… M’estic pensant un acordió de joguina per la meva nebodeta, però potser espero un any perquè encara és molt menuda. Per cert, aquest any, gràcies a ella, tornarem a fer cagar el Tió a casa… Gràcies Laia!

 

Visca el Tió, Mori el Para Noel de la Coca-cola!

[@more@]

1 comentari

Sunzi deia

Sunzi deia;

 “Així doncs, aconseguir cent victòries en cent batalles no és l’ideal suprem. L’ideal suprem és vèncer l’enemic sense presentar batalla"

 “Mai una guerra llarga no ha beneficiat un estat”

Aquestes tipus de frases són les que es poden trobar en algun dels tretze capítols de l’Art de la Guerra (obra literària de la xina dinàstica escrita per Sunzi; s. V a.c.). L’Art de la Guerra de Sunzi pertany a l’escola Mozi, que pretén aportar solucions al sobirà en forma de consells amb l’objectiu de donar qualitat de vida a la població. Un dels altres eixos característics d’aquest autèntic tractat d’estratègia militar es la representació del pas de l’aristocràcia a la meritocràcia. Per exemple: ”Aquell que prengui decisions i on el sobirà no intervingui sortirà victoriós”. D’aquesta manera, Sunzi és converteix en un expert que exerceix la competència gracies al seu mèrit.

Dels últims esdeveniments ferroviaris (on s’haurien d’afegir altres exemples d’incompetència voluntaria, induïda o fortuïta que hem patit molts) ens adonem fins on arriba la manca de meritocràcia que tenen els nostres governants alhora de prendre decisions. 

Un desastre.  

[@more@]

1 comentari

Egunkaria Endavant!

 

El 20 de Febrer del 2003 van tancar el diari Euskaldunon Egunkaria. Avui ha aparegut la noticia sobre un informe que argumenta que l’actuació dirigida pel magistrat Juan del Olmo fou il·legal, a part de desproporcionada e innecessària. Al llegir la noticia he recordat una conversa que vaig tenir no fa gaire amb un periodista, que aleshores treballava al diari Egunkaria, en un bar del barri donostiarra d’Eguia. M’explicava com la policia va entrar aquell matí a la seu del diari (i també a diverses cases particulars) requisant tot el material. Una d’aquestes cases particulars era la d’un filòleg que portava anys treballant en l’estudi del dialecte de l’euskara que es parla a la vall del Roncal (avui pràcticament extingit). Tota aquesta informació va ser requisada i mai ha estat retornada. Pocs dies després del tancament hi va haver la major manifestació que hi ha hagut mai a Donosti. Si repasseu les hemeroteques veureu com cap diari estatal se’n va fer ressò. Els dirigents del diari denunciaren tortures per part dels serveis policials de l’estat espanyol. Amnistia Internacional ho denuncià en la seva memòria anual. Egunkaria era l’únic diari escrit integrament en euskara.

[@more@]

4s comentaris

Nit d’en Silvio

Ahir vaig assistir al concert d’en Silvio Rodríguez (San Antonio de Los Baños, Cuba, 29/11/1946). Tot i descobrir-lo ja fa anys, em va impressionar la seva veu en directe, a part de la coneguda profunditat i simbologia de les seves lletres. Excel·lent. Significació especial té en Silvio pels assistents llatinoamericans, que disfrutaren apassionadament de les cançons “urgents” d’en Silvio:

 

Se partió en Nicaragua
otra soga con cebo
con que el águila ataba
por el cuello al obrero

 

Se ha prendido la hierba
dentro del continente
las fronteras se besan
y se ponen ardientes

 

També la companyia al concert va ser molt especial.

[@more@]

2s comentaris

Salut! Pic de Padrons

 

Aquesta Setmana Santa m'ha visitat un amic del País Basc. Vaig decidir portar-lo al Pic de Padrons (2.715 m). Aquest pic està situat a la capçalera de l’Arieja, a prop de Porta (La Cerdanya). La vall que dóna nom al pic està situada entre dues estacions d’esquí (Gran Valira i Porté-Puimorens) i és una de les millors zones per fer esquí de muntanya del Pirineu Oriental. Aquesta vall, pràcticament verge, està ocupada per prats alpins i s’hi pot observar amb relativa facilitat isards, perdius blanques i d’altres grans aus. La temporada que ve aquesta zona estarà crucificada per nous remuntadors mecànics degut a l’ampliació de Gran Valira en direcció a Porté.

Al arribar al pic i mentre contemplava el paisatge m’he emprenyat molt. Com és possible que es permeti la construcció de nous remuntadors mecànics en aquest paratge. No entenc com hi ha gent que encara vol més i més terreny per ampliar les estacions d’esquí. Es que els senyors de Gran Valira no en tenen prou amb els seu domini esquiable més gran dels Pirineus?

Prou! 

[@more@]

 

 

1 comentari

Sobre pactes

Pel fet que quan escric això em trobo bastant lluny d’on s’ha signat el Pacte Nacional de Progrés em permet evitar tot el volum d’informació i l’estat d’opinió que genera un acte d’aquestes característiques.

Llegint la premsa digital m’he quedat de pedra dels escrits de molts articulistes i blocaires que titllen la decisió d’Esquerra de traïció al país. També he llegit que s’han organitzat casserolades i s’han col·locat banderes catalanes amb crespons negres. Fins i tot es veu que hi ha hagut una manifestació.

Primer de tot, crec que la decisió d’Esquerra no era fàcil. Pactés amb qui pactés segur que rebria d’una banda o de l’altra. També crec que si passés a l’oposició quedaria com un partit incapaç de governar, a part de trencar la naturalesa d’aquest sistema democràtic sovint tan ineficaç.

Per altra banda, tinc la sensació que a vegades es dóna tota la importància amb qui pactes i no com pactes i encara menys com executes el pacte. Jo crec que desmuntar el nou govern abans que comenci a governar és demostrar, un cop més, el nefast afany d’autodestrucció que tenim els catalans.

Jo no sé si el futur president entén bé el que significa Catalunya, la seva trajectòria històrica i el seu perfil humà diferenciat. Jo sí que sé que vull un president capaç de defensar els drets del catalans i governar per avançar socialment i nacional. Així doncs, crec que Esquerra ha escollit el camí més coherent. A més, si tot plegat ha de servir per mobilitzar la gent i que s’abandoni d’una vegada per totes el patriotisme barretinaire, tot despertant el catalanisme combatiu que en Pujol es va encarregar d’adormir, endavant amb el nou pacte. No hi ha res millor un país mobilitzat per tirar-lo endavant.

Un apunt final: en Montilla ha fet una cosa que ni el PSC de l’època de l’Obiols (veure la LOAPA), ni el de Maragall, no han fet mai, i és plantar cara al PSOE. Això em fa pensar que serà cert allò que ja fa temps que m’ensumo. Que seran els catalans (fills d’immigrants) els qui portaran el país cap a la independència… perquè tenen més pebrots que aquells catalans que porten cognoms tan i tan il·lustres.

[@more@]

2s comentaris

Els sirgadors del Volga

Els sirgadors del Volga (1873) és obra d’Ilia Repin (1844-1930) i està emmarcada en el que els especialistes anomenen realisme crític en la Rússia de finals del segle XIX. Aquest quadre, de grans proporcions, retrata com un grapat d’homes arrosseguen riu amunt un vaixell. Resulta que en aquella època el homes eren més barats que la tracció animal per a dur a terme aquest tipus de feina. Des de el meu punt de vista, els rostres dels sirgadors transmeten abatiment, desesperança i resignació. Entremig apareix un jove ros, que alçant el cap amb mirada enèrgica, expressa el seu descontentament amb la mà al pit. Com si, amb actitud desafiant, es disposes a desfer-se de la corda. Actualment, en la nostra societat, són el conformisme, l’individualisme i la falta de valors el que arrosseguen gran part del jovent. Una càrrega molt diferent a la que carregaven els sirgadors del Volga però també molt destructiva. Tanmateix, el pitjor de tot és que ningú alça el cap.

[@more@]

3s comentaris